La setmana passada, durant la seva assemblea general, en la qual Teresa Rasero va ser reelegida presidenta, Feique va anunciar que el sector químic espanyol preveu tancar l’exercici 2024 amb un creixement del 7,1% en producció i del 4,8% en xifra de negoci. Això es tradueix en una facturació estimada de 86.453 milions d’euros per a aquest any.

La patronal química espanyola atribueix aquestes xifres a la recuperació de la demanda, inclosa la procedent de l’exterior, així com a la disminució de la inflació i dels tipus d’interès. Cal recordar que el 2023, tant la producció com la xifra de negoci van registrar caigudes del 0,7% i del 6,8%, respectivament.

Previsions del sector químic per al 2025

De cara al 2025, Feique estima que la producció de la indústria química espanyola creixerà un 3,2%, gràcies a la baixada dels tipus d’interès, l’augment del consum de béns duradors i el creixement dels sectors de la construcció i l’automoció.

Pel que fa a les previsions de la xifra de negoci per al 2025, es preveu un increment interanual del 4,2%, superant els 90.000 milions d’euros. Això representaria un creixement acumulat del 35,7% des del 2019.

En aquest context, Feique també destaca que l’any vinent el sector crearà un 4% més d’ocupació, arribant a una xifra històrica de 250.000 persones assalariades directes.

Tot i que les previsions generals són positives, el comportament del sector varia considerablement entre els diferents subsectors. Així, la química de consum i especialitats (detergència, cosmètica, pintures), així com la química de la salut, lideren el creixement. En contrapartida, la química bàsica (CNAE 201), que inclou les grans plantes de producció, es troba estancada en l’àmbit productiu, amb el seu creixement depenent de l’efecte preus.

Això es deu, segons Feique, als elevats costos de l’energia. Per aquest motiu, la seva presidenta ha tornat a exigir «preus energètics més competitius i una acceleració dels processos de descarbonització, aspectes clau per al futur de l’economia productiva europea».

Descarbonització

Per aconseguir l’objectiu de completar la descarbonització abans del 2050, el sector químic espanyol estima que serà necessària una inversió de 75.000 milions d’euros en els pròxims 25 anys, és a dir, uns 3.000 milions d’euros cada any. D’aquesta quantitat, es preveu destinar 1.700 milions al CAPEX, 850 milions per cobrir els costos de parada de les operacions per implementar modificacions tecnològiques, i 450 milions addicionals per manteniment i adaptació a les noves normatives.

Tal com afirma Teresa Rasero, “En el sector químic hem de reduir 12,4 milions de tones de CO₂, una xifra recollida en l’últim inventari d’emissions de gasos d’efecte hivernacle del 2022. Això no serà senzill, ja que el principal repte no rau només en la inversió necessària per incorporar noves tecnologies, que és fonamental, sinó en el fet que actualment els costos d’operació d’aquestes tecnologies són superiors als de les tecnologies fòssils que seguiran utilitzant els nostres competidors internacionals”.

Per això, la presidenta de Feique ha sol·licitat la creació d’un Fons per a la Descarbonització, que seria finançat almenys amb el 50% dels ingressos procedents dels drets d’emissió pagats per la indústria, que l’any passat van ascendir a 3.500 milions d’euros.

Preus energètics

En aquesta línia, Feique ha tornat a recordar el greuge comparatiu en el preu de l’electricitat a Espanya en comparació amb altres països europeus que ofereixen suport governamental. La presidenta de Feique ha assenyalat que hi ha marge per aconseguir un preu mitjà anual de l’electricitat competitiu, al voltant de 40 €/MWh, el que ajudaria la indústria bàsica a ser més competitiva, garantint la seva continuïtat i atraient projectes d’inversió.

Teresa Rasero ha destacat la diferència en el preu de l’energia amb França, que és gairebé 12 € més per MWh.

Finalment, Teresa Rasero s’ha referit a la nova agenda estratègica de la UE, que ha fet un gir decisiu cap a la reindustrialització del vell continent. Segons Rasero, Europa ha de plantejar un model industrial que integri simultàniament la sostenibilitat i la competitivitat, mantenint sempre en la seva agenda l’objectiu de reduir el costós i complex marc regulador i les càrregues administratives que “ens generen ineficiències”.