Científics han desenvolupat un plàstic que incorpora espores bacterianes capaces d’autodestruir-se després del seu ús, obrint camí a un futur sense residus plàstics. En un laboratori de la Universitat de Califòrnia a San Diego, un equip de recerca ha creat un tipus de plàstic revolucionari, batejat com a “plàstic viu”, dotat de la singular capacitat de descompondre’s de manera autònoma en arribar al final de la seva vida útil.

Aquest material innovador està format per poliuretà termoplàstic, una substància flexible utilitzada en la producció d’objectes com sabates i coixins. La clau d’aquesta innovació rau en les espores de ‘Bacillus subtilis’, un bacteri del sòl que actua com a agent de descomposició quan es troba en les condicions ambientals adequades.

El procés de fabricació d’aquest material és tan captivador com la seva funcionalitat: les espores bacterianes es barregen amb poliuretà i són sotmeses a temperatures elevades, integrant-se a la perfecció sense perdre la seva capacitat germinativa. Els estudis realitzats han demostrat que, quan aquest plàstic és exposat a un entorn de compostatge actiu amb una temperatura i humitat controlades, les espores s’activen i inicien la descomposició del material.

En tan sols cinc mesos, el plàstic es redueix en un 90% de la seva massa original gràcies a aquest procés biològic, evidenciant la seva eficàcia en condicions òptimes de compostatge.

Jon Pokorski, professor i coautor de l’estudi, subratlla que la degradació automàtica del material no requereix intervenció externa, representant així un gran avenç per a la seva aplicació en diversos contextos i ambients. Tot i que els resultats són prometedors, els científics encara han de dur a terme una anàlisi dels residus finals per assegurar-se que no tinguin efectes adversos en el medi ambient. Les perspectives, però, són esperançadores, ja que ‘Bacillus subtilis’ és un bacteri generalment segur i beneficiosa.

Un dels reptes superats va ser la modificació genètica de les espores per tal que resisteixin les altes temperatures necessàries en la producció de plàstics, un pas crucial per mantenir la integritat i funcionalitat dels bacteris.

“És probable que la majoria d’aquests plàstics no acabin en instal·lacions de compostatge riques en microbis. Per tant, la capacitat d’autodegradació en un entorn sense microbis addicionals fa que la nostra tecnologia sigui encara més viable”, afegeix Jon Pokorski, professor de nanoenginyeria de la Universitat de Califòrnia a San Diego.

L’equip de recerca ja està planejant com escalar aquest mètode per a la seva producció industrial, amb l’objectiu d’oferir una alternativa viable i ecològica que pugui ser implementada a escala global.